Les energies verdes no són la panacea

Les energies verdes majoritàries són l’eòlica, la solar, la hidroelèctrica i la geotèrmica. Cap d’elles és innòcua i menys en la seva implantació a gran escala:

Els molins de vent que generen l’energia eòlica, que poden arribar a fer 200m. d’altitud, tenen un impacte ambiental i paisatgístic fortíssim*: afecten els hàbitats d’aus i animals silvestres, acaben amb la vida de moltes aus per col·lisió, generen soroll, obliguen al desplegament de xarxes d’infrastructura de distribució en terrenys amb poca intromissió humana anterior que queden afectats de per vida, a més que la manufactura i transport dels aerogeneradors provoca una despesa d’energia i de recursos fòssils important, així com emissions.
La generació d’energia hidroelèctrica modifica l’entorn i la implantació de les preses té un impacte innegable: inundació de pobles, desplaçament d’habitants -a la Índia, 16 milions de persones- desequilibri d’hàbitats naturals -rutes de migració de peixos tallades, composició de les aigües alterada, biodiversitat reduïda...-.
L’energia geotèrmica contamina les aigües superficials i els aqüífers subterranis amb substàncies com el liti, arsènic, sulfur d’hidrògen, mercuri, amoníac, etc. En alguns casos, s’apliquen tractaments físico-químics de depuració, però el més habitual és la reinjecció en el subsòl i són freqüents les filtracions i les errades d’impermeabilitat de les piletes d’evaporació.
La producció d’energia solar inutilitza sòl sovint agrícola, pot alterar el paisatge, i la manufactura (i posterior desarticulació) de les plaques fotovoltaiques o de les bateries que alimenten inclou materials altament contaminants i de difícil reabsorció pel medi, amb una vida útil no massa llarga i la conseqüent generació de residus.
A mesura que sorgeixen lleis de foment de les energies renovables (com el Decret que la Generalitat de Catalunya aprovà a finals de 2019 de Mesures Urgents per a l’emergència climàtica i d’impuls a les energies renovables), empreses -sovint multinacionals- sense cap sensibilitat ambiental que només cerquen els incentius que l’administració ofereix i la rendibilitat creixent de quelcom que es va posant de moda, desenvolupen i implementen projectes de gran escala que trenquen l’equilibri natural i social en el territori allà on s’implanten.
Les grans xarxes d’infrastructures (no només les torres d’alta i molt alta tensió sinó també els molins d’energia eòlica, cablejat sotsoceànic, canalitzacions de gas...) modifiquen el paisatge i afecten l’ecosistema.
El monopoli de les grans empreses es reprodueix també amb les energies verdes: no oblidem que, de moment, les opcions que podem contractar per a les nostres llars o espais de treball passen totes per l’ús d’infraestructures d’aquestes grans corporacions ja que només parcialment algunes distribuïdores autoprodueixen energia verda a petita-mitjana escala (com és el cas de Som Energia).
El mercat de crèdits d’emissió és pervers i s’ha demostrat ineficaç: un organisme regulador fixa el màxim de tones de CO2 que es poden emetre en un any. Aquesta quantitat màxima genera drets -o crèdits- d’emissió per cada tona no emesa, que qui contamina menys acaba venent a qui necessita crèdits per poder seguir contaminant amb la seva activitat (o pagar multa). Com hem mencionat a l’apartat sobre Gasos d'efecte hivernacle (GEH), aquest mercat no és pas cap solució sinó la derivació del problema d’un lloc a l’altre.