Gasos d’efecte hivernacle
Sovint sentim parlar dels gasos d’efecte hivernacle però sabem del cert què són i com es mesuren?
Els gasos que s'indiquen en el Protocol de Kyoto com a màxims responsables de l'efecte hivernacle que contribueixen a l'escalfament global, els anomenats gasos d'efecte hivernacle (GEH), són:
- el diòxid de carboni (CO2),
- el metà (CH 4),
- l'òxid de nitrogen (N2O),
- els hidrofluorocarburs (HFCs),
- els perfluorocarbons (PFCs),
- l'hexafluorur de sofre (SF6)
- i, des de la COP 18 celebrada a Doha a finals de 2012, el trifluorur de nitrogen (NF3).
No obstant això, i sota l’argument de que el CO2 és el GEH que influeix en major mesura a l'escalfament del planeta, les emissions de GEH es mesuren únicament en funció d'aquest gas, cosa que està començant a qüestionar-se des d’entitats com Ecologistes en acció.
Una altra raó per la qual qüestionar certes estadístiques que sovint podem veure als mitjans de comunicació prové del fet que molts estudis eviten mesurar els abasts indirectes. Els abasts definits són els següents:
- Directes provinents de combustió a través de calderes, vehicles etc d’ús directe per l’organització,
- Indirectes provinents de l’energia adquirida i consumida directament per l’organització i
- Altres indirectes (p.ex: l'extracció i producció de materials que adquireix l'organització, els viatges de treball a través de mitjans externs, el transport de matèries primeres, de combustibles i de productes -per exemple, activitats logístiques- realitzats per tercers o la utilització de productes o serveis oferts per altres)
Els indirectes vindrien a ser els generats per tercers però dins la pràctica de la nostra activitat, siguin a través del proveïment d’energia (generada i distribuïda per altres però consumida per nosaltres) o d’altres serveis (inclosa la manufactura de productes adquirits) que consumeixen energia. No es poden obviar aquests darrers abasts, per no dir que poden arribar a significar un perecentatge molt elevat de la nostra despesa energètica (ergo, emissió de GEH). Podem fer un càlcul ràpid observant tota la despesa que generem en un dia, de tot tipus. No és senzill arribar a reduir massa la nostra petjada quan depenem de tercers, ni tan sols escollint aquells proveïdors més ecològics. Per això sempre diem que reduir és la primera regla que hem d’aplicar.
Per a tot allò que ens sigui impossible reduir, escollir proveïdors el més ambientalment responsables ens ajuda a reduir la nostra petjada ecològica, i en això hem d’incloure necessàriament al menys un proveïdor de connectivitat i de serveis d’internet. De fet, no només reduïm les nostres emissions sinó que fomentem i fem créixer el mercat social d’iniciatives que posen la sostenibilitat ambiental en un pla prioritari.
A banda d’això, es parla sovint de la compensació de carboni, és a dir: la reducció d’emissions en un lloc per tal de compensar les emissions d’un altre lloc. És un tema controvertit perquè existeix un mercat que mou milions i que, d’alguna manera, «fa el quiebro» a les regulacions orientades a reduir les emissions, atès que fomenta que les corporacions o estats mantinguin el mateix ritme d’emissions, ja insostenible, podent comprar crèdits de compensació a altres corporacions/estats: no redueix les emissions, sinó que les desplaça d'un lloc a un altre. En el millor dels casos, es paga als països en desenvolupament per contrarestar les emissions GEH.
Altra cosa és fer accions de petita escala i al nostre abast, com per exemple fer plantades d’arbres (autòctons i en condicions que permetin el seu desenvolupament saludable i equilibrat amb l’entorn que els acull), que absorbeixen diòxid de carboni, o procurar l’autoconsum energètic a través de plaques solars.